- D’acord, coronel. No m’ofendre pas.

El coronel va seure.

-  Boy!-va cridar, de forma peremptoria.

Va presentar-se el cambrer, al qual va demanar-li uns ous i cafe.

Els seus ulls van fixar-se per un moment en Hercule Poirot, pero se’n van separar amb indiferencia. Poirot, coneixent perfectament la mentalitat anglesa, va comprendre que devia dir-se: «Nomes es un maleit estranger».

Fidels a la seva nacionalitat, els dos anglesos no parlaren gaire. Van intercanviar unes breus observacions i, despres, la noia va aixecar-se i es va dirigir al seu compartiment.

Quan arriba l’hora del lunch,els dos anglesos compartiren altra vegada la mateixa taula, ignorant completament el tercer viatger. La seva conversa fou, pero, mes animada que durant l’esmorzar. El coronel Arbuthnot va parlar del Punjab, i, ocasionalment, va fer a la noia unes quantes preguntes respecte a Bagdad, on, segons es va poder deduir, ella havia treballat com a institutriu. Durant la conversa tots dos van descobrir-se alguns amics reciprocs, i aixo va esser motiu perque la conversa es fes mes intima i animada. El coronel va preguntar a Mary si es dirigia directament a Anglaterra o si es deturaria a Istanbul.

- No, penso fer el viatge directament -va contestar ella.

- Vol dir que no es una veritable llastima?

- Ja vaig fer aquest viatge fa dos anys i aleshores vaig passar tres dies a Istanbul.

- Ja ho comprenc. Estic molt content perque jo tambe fare el viatge directament.

Dient aixo el coronel va fer una desgarbada reverencia tot tornant-se lleugerament vermell.

- Es susceptible el nostre coronel -va pensar Hercule Poirot, forca divertit-. Els viatges amb tren son tan perillosos com els viatges per mar!

MissDebenham va contestar que era una casualitat molt agradable. Les seves paraules tenien un to fred.

Hercule Poirot va observar que el coronel l’acompanyava fins al seu compartiment. Mes tard, travessaren el magnific escenari del Taurus. Mentre admiraven les Cilician Gates, drets en el passadis del tren, un al costat de l’altre, de sobte, la noia va sospirar. Poirot era prou prop d’ells per a poder sentir com deia:

- Es tan magnific! Voldria… voldria…

- Que?

- Desitjaria poder fruir mes temps d’aquest espectacle.

Arbuthnot no va contestar. La seva mandibula se serra mes, donant-li un aspecte mes sever.

- Doncs, jo desitjo que el cel pugui treure-la ben aviat d’aqui -murmureja.

- Calli, li ho prego. Calli.

- Be. -El coronel va dirigir una rapida mirada en direccio de Poirot. Despres va seguir-: No m’agrada la idea de saber que fa d’institutriu… a merce d’unes mares tiraniques i d’unes criatures capritxoses i mal criades.

Ella es posa a riure una mica nerviosa.

- Oh, no cal que pensi aquestes coses. El calvari de les institutrius es un mite que esta massa explotat. Jo puc assegurar-li que, actualment, son els pares que tenen por de les institutrius!

No parlaren mes. Arbuthnot se sentia, potser, avergonyit de la seva violencia.

- Em fa l’efecte que he presenciat una comedia bastant estranya -va dir-se, pensativament, Poirot.

Mes tard recordaria aquesta observacio.

Van arribar a Konya aquella nit cap a dos quarts de dotze. Els dos viatgers anglesos baixaren per estirar una mica les cames, passejant amunt i avall de l’andana nevada.

MonsieurPoirot va acontentar-se mirant l’activitat de l’estacio a traves dels vidres de la finestreta. Tanmateix, al cap d’uns deu minuts d’observacio, va decidir que una mica d’aire pur li aniria forca be, despres de tot. Amb tota cura, va fer els preparatius, embolicant-se amb diversos abrics i bufandes, i va calcar-se unes sabates de goma. Vestit amb tota aquesta indumentaria, va baixar amb precaucio del tren i comenca a donar gambades. El seu passeig el porta mes enlla de la maquina del tren.

Van esser les veus que sentia que li feren descobrir dues figures borroses, aturades a l’ombra d’un vago de mercaderies. Arbuthnot era qui parlava:

- Mary…

La noia va interrompre’l.

- No, ara, no. Encara no. Quan tot s’hagi acabat. Quan tot quedi lluny de nosaltres, «aleshores»…

Discretament, monsieurPoirot va allunyar-se. Se sentia intrigat. Li havia estat dificil de reconeixer la freda i eficient veu de missDebenham.

- Es curios… -va dir-se a si mateix.

L’endema va preguntar-se si es devien haver enfadat. Cadascun va parlar molt poc. A la noia se la veia pensarosa, amb mirada d’ansietat. Els seus ulls es veien ullerosos.

Eren dos quarts de tres de la tarda quan el tren va aturar-se. Es veieren uns caps a les finestretes. Un petit grup d’homes tocant a la via, assenyalava quelcom sota el vago restaurant. Poirot va abocar-se i s’adreca al conductor del vago llit que passava molt de pressa davant la finestreta. L’home va contestar i Poirot es retira bruscament, topant amb Mary Debenham, que es trobava darrera d’ell.

- Que succeeix? -va preguntar ella en frances-. Per que ens hem aturat?

- No es res, senyoreta. S’ha cremat alguna cosa sota el vago restaurant. No es res greu. Ja esta apagat. Ara estan arreglant l’avaria. No hi ha cap perill, pot creure’m.

La noia va fer un gest brusc, com si descomptes la idea del perill, com una cosa que no tingues cap mena d’importancia.

- Si, si, ja ho comprenc. Pero l’horari?

- L’horari?

- Si, aixo fara que ens retardem.

- En efecte…, es possible -va contestar Poirot.

- No podrem recuperar el temps perdut! Aquest tren cal que arribi a les sis cinquanta-cinc per tal de poder travessar el Bosfor i agafar el Simplon-Orient Express, a l’altra banda, a les nou. Si tenim una o dues hores de retard, no podrem agafar la correspondencia.

- Es molt possible, efectivament -torna a repetir Poirot.

Va mirar-la amb curiositat. La ma que s’agafava a la barra de sota la finestra no estava tranquil·la, i els seus llavis tremolaven, tambe.

- ?Te molt d’interes per agafar aquell tren, senyoreta? -va preguntar Poirot.

- Si! Oh, si! «Cal» que jo agafi aquell tren.

Va girar en rodo i va allunyar-se pel passadis per anar a reunir-se amb el coronel Arbuthnot.